Una declaració d’amor a Pasqual Maragall de les 1.500 persones que ens varem aplegar el diumenge passat al Palau de la Música Catalana, va ser el significat de l’emotiu acte de la presentació del seu llibre de memòries Oda inacabada. Com també va ser una declaració d’amor amb els Special Olympics les intervencions dels alcaldes de l’any en què les nostres ciutats varen acollir aquesta gran festa esportiva solidària; en motiu de la taula rodona, 20 anys de jocs. Els protagonistes de Special Olympics, celebrada a Lleida el dissabte passat en el marc del II Congrés Europeu Esport i Discapacitat Intel·lectual. Un acte que va impossibilitar que assistís a la inauguració del local de l’AA.VV. del Cendrassos. Clicant aquípodeu llegirla carta que vaig trametre al seu President.
La declaració d’amor a Pasqual Maragall significa l’estima al polític i a la persona, però també la identificació amb una manera d’entendre la política que ell ha simbolitzat, tant com alcalde que com a president. De fet, com s’ha dit, amb ell s’acaba el romanticisme polític. L’acte del Palau va ser d’una gran emotivitat. Un acte d’homenatge ple de valors i sentiments. Una frase de la seva filla Cristina resumeix, al meu entendre, perquè molts tenim una gran estima per en Pasqual i el considerem un referent polític: “si tota la gent fos com ell, potser el món no seria millor, però segur que seria diferent”.
La declaració d’amor als Special Olympics també conté valors i sentiments. Una gran història d’amor que va viure Figueres a l’any 2000 i que va significar un esclat d’il·lusions i de complicitats compartides. Uns Jocs que varen enriquir la ciutat amb els valors humans de la solidaritat, de l’acceptació de les diferències individuals, de la integració social i de la convivència ciutadana.
La declaració d’amor a Pasqual Maragall i als Special Olympics és l’estima i el reconeixement a dues trajectòries i a dos projectes, amb uns somnis i uns ideals, que han contribuït a construir unes ciutats i un País millors.
L' article de l'escriptor Arturo Pérez-Reverte, publicat a 'El Semanal' el dia 15 de novembre de 1998, el podeu consultar clicant aquí. Un article escrit fa 10 anys que parla de coses que passen avui, derivades de la insostenibilitat del sistema financer i econòmic mundial, i d'un model que cal canviar.
"El problema de fons és que els polítics progressistes persegueixen (i ens obliguen a tots a perseguir) dos objectius contradictoris: igualtat i universalitat en l'educació. Això és un problema perquè la única manera d’assolir que tots els nens tinguin educació secundària i que tots siguin iguals és impedir que els bons sobresurtin, obligant-los a convergir en la mediocritat. Posat en termes matemàtics que tots els estudiants i tots els ministres, bons i dolents, puguin entendre: en qüestions de sistema educatiu, universal + igual = mediocre”. No comparteixo aquestes paraules de l’economista neoliberal Xavier Sala i Martin, que pel que sembla cada dia té més predicament a casa nostra.
Jo em decanto per la idea de la ciutat intel·ligent del filòsof i assagista José Antonio Marina i pels criteris bàsics de la futura Llei d’Educació de Catalunya: igualtat d’oportunitats en l’accés, equitat, suficiència, excel·lència i gratuïtat de l’educació obligatòria. Una Llei que ha de contribuir a fer possible un salt qualitatiu de l’educació pública al nostre País.
Aquí trobareu les meves reflexions personals, el que penso i el que sento per Figueres i els projectes que ben aviat es faran realitat. Un espai de reflexió i de comunicació, des del qual us convido a escriure'm i tenir a mans les vostres idees.
.JPG)
