Article publicat al bisetmanari HORA NOVA (21 de maig de 2010)

El Consell d’Alcaldes de l’Alt Empordà, en el mes de gener de 2004, va consensuar uns criteris comuns mínims sobre les infraestructures que es concreten en els següents punts: “a) El tren convencional i el TAV han de tenir una estació central única a Figueres o en el seu entorn més immediat. b) El Centre Intermodal i Logístic del Far-Vilamalla ha d’estar connectat a les dues línies de tren. c) El traçat de l’autopista AP-7 s’ha de desplaçar a l’oest de Vilafant, i ha de coincidir amb el corredor viari. d) Cal garantir l’accés dels municipis situats a la zona est de la comarca a la nova xarxa d’infraestructures viàries i ferroviàries de l’entorn de Figueres”.

El Consell d’Alcaldes de l’Alt Empordà del passat 27 d’abril, torna a prendre una acord sobre infraestructures d’una gran transcendència. En primer lloc, deixar clar que s’està construint: “El Ministeri de Foment per mitjà de l’empresa pública Administrador d'infraestructures ferroviàries ADIF, està construint la línea Madrid - Barcelona - Frontera Francesa d’altes prestacions TAV (alta velocitat i mercaderies amb via d’ample europeu). Aquest projecte preveu situar una nova estació entre els termes municipals de Figueres i Vilafant que en un futur haurà de compartir les altes prestacions (TAV i mercaderies) i el tren convencional (ample ibèric)”. Els alcaldes altempordanesos en aquest acord reflecteixen una realitat: la construcció d’una estació intermodal a l’àrea urbana de Figueres. Mentre això succeeix, a la capital, alguns instal·lats en un món virtual, encara albiren una doble estació que no només està lluny de la realitat sinó que si fos possible ens faria, sobretot, molt més febles.

Un altre aspecte a remarcar del propassat Consell d’Alcaldes és el que fa referència a la funcionalitat de la nova estació: “Aquesta nova estació, que concentrarà els serveis ferroviaris, serà una estació d’intercanvi modal, que esdevindrà, la porta d’entrada nord a la península ibèrica i a la Costa Brava i la infraestructura de comunicació més important de la Garrotxa, el Ripollès i l’Alt i el Baix Empordà. La posició de la nova estació, al terme municipal de Vilafant, coincideix en una àrea urbana amb una important concentració d’equipaments de caràcter comarcal, com són l’hospital, la comissaria dels Mossos d’Esquadra i els jutjats, que fa encara més evident la necessitat de resoldre els accessos des de tots els punts del territori de la comarca de l’Alt Empordà”.

I dintre els diferents acords presos vull destacar-ne un de clau en quan a l’accessibilitat a la nova estació: “El requisit fonamental d’aquesta accessibilitat s’ha de garantir amb l’accés directe a l’estació des de l’A2 i l’A26 evitant el pas per l’interior de la ciutat de Figueres. Aquest enllaç a la nova estació amb l’A2 i l’A26 ha de fer possible, a part de donar una dimensió supracomarcal a la futura estació intermodal, la connectivitat amb tots els municipis de l’Alt Empordà resolent la comunicació d’est a oest, donant continuïtat a l’A26 (Eix Pirinenc) des d’Olot fins a Portbou a través de la N260 i amb el seu enllaç amb la C-260 Figueres-Roses”.

I mentre els alcaldes altempordanesos, a partir de la realitat, treballen amb unitat i entesa en el desenvolupament de les noves infraestructures viàries i ferroviàries; des d’alguns sectors de la societat civil i determinats grups polítics continuen practicant l’autisme, és a dir, tancats en si mateixos i prenent posicions al marge de la realitat. En aquest sentit, és a on podem situar el Manifest de maig de 2008 signat per la Federació Alt Empordanesa d’Empresaris (FAE), el Cercle Euram Empordà i Comerç Figueres Associació en la defensa d’una doble estació ferroviària o en la Declaració de setembre de 2009 signada per la Federació Alt Empordanesa d’Empresaris (FAE); l’Associació d’hoteleria de l’Alt Empordà; Comerç Figueres Associació; Associació de Comerciants de Roses (ACOR); Tot Comerç de Castelló d’Empúries; Associació de Comerciants de Llançà (ACLL); Unió de Botiguers i Empresaris Turístics de l’Escala (UBET); Plataforma Defensem el Tren de l’Empordà, Plataforma Salvem l’Empordà; la secció local i comarcal d’Esquerra republicana (ERC) i Partit popular (PP), que no només es continua defensant la doble estació, quan la meitat de la variant ferroviària ja està construïda, sinó que també es qüestiona el desdoblament de l’A26 que és la infraestructura que no només dóna la més important accessibilitat a la nova estació, sinó que també relliga la seva connectivitat amb el conjunt dels municipis empordanesos.

La unitat d’acció dels alcaldes altempordanesos sobre les infraestructures viàries i ferroviàries ha d’anar acompanyada pel suport de la societat civil que impliqui una veritable entesa empordanesa.

Joan Armangué

Exalcalde de Figueres

www.joanarmangue.cat

Article publicat a HORA NOVA (16 d’abril de 2010)

Acabo de llegir l’informe de l’Interventor de l’Ajuntament de Figueres sobre la liquidació del pressupost de l’exercici 2009 i aquest és el punt de partida d’aquestes reflexions, fetes exclusivament des d’una visió econòmica. La primera constatació, és que els comptes de les finances municipals són uns comptes clars. La segona constatació, és que els indicadors econòmics reflecteixen un canvi de signe amb els mateixos indicadors resultants de la liquidació del 2006, darrers comptes aprovats pel govern que vaig presidir. La comparativa és prou il·lustrativa:

                                                           2006                   2009

Romanent de tresoreria        6.339.550€.       -1.280.858€

Estalvi net                           7.924.368€.      -1.659.728€

Percentatge endeutament          74,35%             112,85%

És evident que el finançament municipal està molt condicionat pels ingressos derivats de la construcció i de la promoció immobiliària. La situació econòmica del 2006 era molt diferent de l’actual, que juntament amb els ingressos extraordinaris derivats de la construcció del CP Puig de les Basses varen contribuir juntament amb una política d’austeritat, rigor i control pressupostari, al llarg de 12 anys, comandada pels regidors Pere Gibert i Enric Macau, als millors resultats de les finances municipals en tota la seva història democràtica.

Ara bé, com ha estat possible que en tan sols dos anys i mig s’hagi produït aquest espectacular canvi de signe en les finances municipals?. En primer lloc, perquè el superàvit superior als 6 milions d’euros del 2006 enlloc de destinar-se a inversions tal com estava previst s’ha destinat a despesa corrent i aquesta és una despesa recurrent un any per l’altre. Això explica, que en la liquidació del 2009 la despesa corrent (cap. I, II i IV) sigui superior un 36,25% a la del 2006, mentre que els ingressos corrents (Cap. I a IV) només han crescut un 4,56%. És a dir, per cada 1 nou euro que s’ha ingressat, s’han gastat quasi 8 nou euros durant aquest període; i això condueix a una situació pressupostària insostenible.

Per altra banda, l’anualitat teòrica total (que correspon a la suma de les anualitats de cadascuna de les operacions de crèdit a llarg termini formalitzades) ha passat de 3,2 milions d’euros el 2006 a 5,3 milions d’euros el 2009, fet que suposa un augment del 66%. Aquest important increment fa que l’anualitat teòrica sigui superior a l’estalvi brut (diferència entre els ingressos corrents i la despesa corrent descrita anteriorment) i provoca un estalvi net negatiu superior als 1,6 milions d’euros, que podria haver estat encara superior sinó s’hagués anul·lat el destí finalista del cànon inicial dels dos nous aparcaments.

Amb la liquidació del pressupost amb romanent de tresoreria negatiu, el ple municipal, a la primera sessió que faci, ha de reduir despeses del nou pressupost per una quantia igual al dèficit produït (-1.280.858€.). Aquesta reducció només es pot revocar per un acord del ple, a proposta del president, i amb l’informe previ de l’interventor, quan el desenvolupament normal del pressupost i la situació de la tresoreria ho consentin, que no sembla que sigui el cas.

Si la reducció de despeses no és possible, es pot recórrer al concert d’operació de crèdit pel seu import, sempre que es donin determinades condicions, entre les quals, que l’operació quedi cancel·lada abans que es renovi la corporació que la concerti, és a dir, abans de juny del 2011.

Si no s’adopta cap de les mesures descrites anteriorment, el pressupost de l’exercici 2011 s’ha d’aprovar amb un superàvit inicial d’una quantia no inferior al dit dèficit.

Més a més, quan l’estalvi net és de signe negatiu com és actualment (-1.659.728€.), el ple municipal ha d’aprovar un pla de sanejament financer per dur a terme en un termini de no més de tres anys, en què s’adoptin mesures de gestió, tributàries, financeres i pressupostàries que permetin com a mínim ajustar a zero l’estalvi net negatiu.

 A curt termini, no s’albira una recuperació econòmica general, ni és previsible un canvi en el finançament municipal, que repercuteixi en un augment dels ingressos municipals. Més a més, havent destinat pràcticament tot el superàvit del 2006 i ingressos finalistes per a inversions, com el cànon inicial dels dos nous aparcaments (1.185.000€.), a despesa corrent, aquesta ha assolit tal nivell que tot pla d’austeritat i reducció de la despesa ha de ser d’una magnitud important per a aconseguir de nou un equilibri pressupostari. Només recordar que en l’exercici 2009 la diferència entre l’estalvi brut i l’anualitat teòrica és superior als 3,2 milions d’euros.

La situació econòmico-financera de les finances municipals requereix prendre decisions d’una gran responsabilitat, que a menys de produir-se ingressos extraordinaris per la via concessional i/o privatització de béns i serveis municipals, en alguns casos d’una gran transcendència política i ciutadana, ha de comportar inevitablement la reducció de la despesa corrent sota els criteris d’austeritat, rigor i control pressupostari, adoptant mesures de gestió, tributàries, financeres i pressupostàries amb l’objectiu de sanejar les finances municipals.

Joan Armangué

Exalcalde de Figueres

www.joanarmangue.cat

Article publicat a HORA NOVA (6 d’abril de 2010)

Ernest Lluch i l’economia de l’Empordà és un llibre sota la base del pensament econòmic d'Ernest Lluch sobre l'Empordà. Com diu Pere Gifre en el pròleg “La metodologia emprada en els seus textos va del passat al present tot projectant-se cap al futur, en la línia de Lluch”. Una anàlisi de l'evolució de l'estructura econòmica empordanesa des del segle XVIII fins els nostres dies; una diagnosi sobre el model territorial i els efectes de les infraestructures en el reequilibri i/o desequilibri del territori; el paper de la societat civil empordanesa al llarg de la història i la necessitat del lideratge polític i social, són algunes de les reflexions que contribueixen a entendre l’evolució de l’Empordà, i com afrontar alguns dels reptes del nostre futur immediat, a partir d'unes línies estratègiques.

A partir de la teoria de Lluch, que Figueres i l’Empordà ocupen un lloc preeminent a Catalunya quan es donen unes característiques determinades en l’àmbit socioeconòmic, que passen per la diversificació de la seva estructura econòmica i l’aposta per la modernitat, així com un important bagatge cultural, una societat civil dinàmica i compromesa i els efectes de la proximitat amb França.

Ernest Lluch, junt amb altres autors, va publicar fa quasi 40 anys un article titulat “Gairebé un manifest comarcalista”, on feien aquesta reflexió: Recordem que ben sovint són més centralistes i reaccionaris els delegats dels poderosos que estan a la perifèria que no pas els centralistes mateixos. Una situació, que a l’Empordà s’ha donat a partir de mitjans del segle passat. Una reflexió, que en el nostre Empordà, ens ajuda a entendre el perquè de moltes coses. Massa sovint, es busca l'enemic a fora i el tenim a dins. L’enemic som nosaltres mateixos, és la mateixa societat empordanesa. És la indiferència, l’escepticisme o el posicionament en contra davant molts projectes. A Figueres i a l’Empordà, abans i ara, les institucions públiques locals es troben massa soles defensant un nou reequilibri territorial.

A partir de mitjans del segle vint fins els nostres dies, a l’Empordà, ens trobem amb una societat civil sense ambició i amb poca de visió de futur:

1. Una estructura econòmica poc emprenedora i refractària a la innovació; per tant, conservadora, on els beneficis s’han invertit en el sector immobiliari per obtenir nous guanys ràpids i fàcils. Lluch ho deia amb aquestes paraules: Aquesta especialització, aquesta simplificació de la base econòmica pot, amb vista al futur, traure riquesa a la comarca i la pot convertir en un país molt dependent de l’exterior.

2. Perquè enlloc de preparar-se pels canvis que comportaran les noves infraestructures, a diferència de l’actitud del segle dinou i del primer terç del vint que Lluch descriu com un Empordà, que durant molt de temps, va viure una sèrie de condicions que van donar lloc a un teixit social molt ric, la societat civil avui hi viu d’esquenes amb una gran indiferència o s’hi oposa, sense tenir en compte, tal com descriu Lluch, que les infraestructures de comunicació de tot tipus, entre altres factors, són bàsiques pel desenvolupament econòmic. Una actitud que en aquestes darreres dècades ha situat a l’Empordà en una posició més perifèrica i ha contribuït al reforçament del centralisme gironí.

Una estratègia de futur. Una estratègia, sota la influència de les idees i el pensament econòmic i territorial de l’Ernest Lluch i Pasqual Maragall. Dos clars referents per a molts i possiblement els dos personatges de la Catalunya contemporània que millor han interpretat l’Empordà d’ahir i d’avui, i que millor n’han plantejat nous horitzons de futur.

Des del nou marc regional europeu, impulsat per Pasqual Maragall, i des dels paràmetres que entronquen amb el pensament d’Ernest Lluch sobre l’economia empordanesa, que passen per la defensa de la seva modernitat i de la diversificació de la seva estructura econòmica, per l’enfortiment del camí iniciat fa pocs anys d’apostar per la formació per donar valor afegit a l’activitat econòmica. Cal reforçar la personalitat de l’Empordà del segle XXI, d’un Empordà no tancat en si mateix, sinó obert al món i preparat per afrontar els nous reptes de desenvolupament econòmic. El futur de l’Empordà passa per dissenyar una estratègia territorial basada en un model en xarxa i mirant cap al nord, que enforteixi aquest territori en la seva funció de centralitat dins l’Espai Català Transfronterer.

Joan Armangué

Exalcalde de Figueres

www.joanarmangue.cat

“Cent anys enrere, els flancs d’aquestes muntanyes mantenien una dilatada extensió de vinyes (…). És fàcil d’imaginar aquell paisatge de ceps que passava del punteig verd rosa de la primavera, al verd aspre de l’estiu, a la ràfega d’or incendiat de la tardor”.

Josep Pla, del llibre Cadaqués

Josep Pla imagina el paisatge de les feixes del Cap de Creus i la Serra de Rodes de mitjans del segle XIX; una característica la dels murs de pedra, construcció de paret seca, que va lligada al conreu de la vinya amb l’objectiu de lluitar contra l’erosió del terreny i l’aprofitament de les aigües recollides de la pluja. Mentre Josep Pla ho imagina, en contempla una altra realitat com a conseqüència de la desaparició de la vinya en aquestes contrades. És precisament a partir de 1879 amb motiu de la fil·loxera que es produeix l’inici d’una decadència del sector de la vinya, que perdurarà fins molt entrat el segle XX. Aquesta situació la viu molt de prop Ernest Lluch, fet que li porta a publicar un article al setmanari 9País a l’any 1977, amb un títol molt significatiu; La vinya amarga de l’Alt Empordà, on analitza la regressió del sector.

La història del conreu de la vinya al Cap de Creus i a la Serra de Rodes arrenca de molt lluny, possiblement amb els primers pobladors de l’Empordà. Però és més tard, amb l’arribada primer dels grecs i més tard dels romans, que la comercialització del vi produït adquireix una gran notorietat. Posteriorment, amb l’ocupació del territori pels visigots, el conreu de la vinya va continuar una línea ascendent. A l’època medieval, des del Monestir de Sant Pere de Rodes s’impulsa un procés modernitzador, tant en el conreu de la vinya com en la producció de vi, que té els seus efectes socials, demogràfics i econòmics a la tota la zona del Cap de Creus i la Serra de Rodes.

Al segle XVIII, el vi és el producte més important de l’exportació empordanesa. Per Ernest Lluch la vinya assolí una gran importància des del punt de vista social, perquè anava lligada als mercats, al comerç. Segons Pierre Vilar, les exportacions del Cap de Creus arribaven a 25.000 hectolitres, destacant la producció dels municipis de Cadaqués, Llançà i la Selva de Mar. El mateix Pierre Vilar, destaca que aquesta producció no es produirà ni al segle XIX ni al XX. Efectivament, el mateix Lluch posa de relleu amb dades la regressió del sector de la vinya a l’Empordà, que de les 14.250 hectàrees que hi havia en l’època de la República, s’havia passat a 8.660 el 1962 i 6.165 el 1972. Els efectes de la fil·loxera varen perdurar durant molts anys. Només cal recordar que a l’any 1893 de les més de 20.000 ha. de vinya només se n'havien replantat prop de 5.000 ha. (un 25%). A l’any 1920, la replantació arribava pràcticament a la meitat, amb poc més de 10.000 ha.

La destrucció de la vinya és pràcticament total a Cadaqués; a l’any 1957 havia desaparegut el 92% de la extensió que n'existia l'any 1879, abans de l’arribada de la fil·loxera. Roses va perdre el 52% i Llançà i el Port de la Selva prop del 45%. Els seus efectes en l’economia varen ser prou palpables com ho indica la crisi demogràfica que va provocar als municipis empordanesos on la vinya era el sector dominant.

Des de fa pocs anys, comença a ser una realitat la recuperació de la tradició vitícola del Cap Creus, les noves plantacions de vinya entre els termes municipals del Port de la Selva, la Selva de Mar, Cadaqués i Roses emergeixen novament, juntament amb nous cellers que produeixen i comercialitzen el seu vi.

La recuperació de la vinya i de l’olivera a les feixes del Cap de Creus i de la Serra de Rodes, amb els seus efectes positius en el paisatge empordanès i en la qualitat del producte, contribueix a fer possible que l’Empordà torni a ser un país de vinyes i oliveres reforçant el paisatge com element vertebrador de la identitat empordanesa, com apunten les conclusions del Congrés de l’Institut d’Estudis Empordanesos. El paisatge en tant que factor identitari de l’Empordà i actiu econòmic, el paisatge vitivinícola com a actiu cultural i dimensió econòmica.

Carles Pi i Sunyer, que fou alcalde de Barcelona, afirmava que “l’Empordà és un paisatge humanitzat i fet a la mesura humana”. La mà de l’home modela el paisatge. L’activitat humana i l’activitat econòmica són les claus dels canvis paisatgístics. Un altre alcalde de Barcelona i després president de la Generalitat, Pasqual Maragall, defensa una idea de “l’Empordà respectuós que creix però que domina el seu creixement i que crea l’horitzó i el paisatge que decideix que vol tenir”. Ara, novament la mà d’homes i dones dels municipis del Cap de Creus i de la Serra de Rodes amb el conreu de la vinya modelen el paisatge i generen nova activitat econòmica, creant nous horitzons de futur, i tal com apunta un d’aquests nous cellers: “Ses vinyes plantades sobre travesseres amb sòl de licorella, lluitant contra sa tramuntana. Es nostro futur te ses seues arrels a sa nostra terra”.

Joan Armangué

Exalcalde de Figueres

www.joanarmangue.cat